El subgènere 'spaghetti western' a Almeria

 

Il buono, il bruto, il cattivo (1966). FilmAffinity

CATALOGACIÓ

El bueno, el feo y el malo o en italià, Il buono, il brutto, il cattivo és un clàssic de l’any 1966 propi del subgènere spaghetti western. Va ser dirigida entre Itàlia, Espanya i Alemanya per Sergio Leone, un famós director, guionista i productor italià nascut el 1929 a Roma. És conegut per les seves grans creacions, com ara, per la Trilogia del dòlar, una sèrie de films italians protagonitzats per Clint Eastwood, on també es troba la d’aquesta ressenya. 

 

Durant la Guerra de Secessió (1865), marcada per l’enfrontament de diversos estats del Nord i altres del Sud, la qual va acabar amb el final de l’esclavitud, tres caçadors de recompenses es llancen a la recerca d’un tresor, el qual cap dels tres truans pot localitzar sense l’ajut dels altres dos. En Tuco (Eli Wallach), o també conegut a la pel·lícula com “el lleig”, sap que el tresor es troba en un cementiri, mentre que el bo (Clint Eastwood) coneix el nom inscrit a la tomba que l’amaga. Al mateix temps, el dolent (Lee Van Cleef) no dubta a matar dones i nens per aconseguir la seva meta. D’aquesta manera, els tres homes pistolers col·laboren en aparença, però al llarg de la trama creen lligams per oposar-se entre ells. 

 

Com a crítica del film, respecte al guió, està ben construït i es pot considerar fàcil de mantenir el ritme, el qual fa que funcioni adientment amb l’espectador. Aquest està combinat amb suspens i intriga per saber que passarà amb els tres personatges amb l’objectiu de trobar un tresor, costi el que costi sense importar el què ni a qui matar. 

Seguidament, encara que la història arrossegui al públic per si mateixa, és potenciada pels excel·lents protagonistes, amb els quals pot arribar a simpatitzar. Tot i així, cal destacar que es tracten d’una estereotipació dels típics protagonistes dels westerns, només que aquí la línia que separa un d’un altre mai està clara; el bo mata, el lleig mata i el dolent també. 

Per una banda, respecte a la fotografia, és molt bona, ja que encara que sigui comuna del subgènere, té interessants plans d’objectes amplis que arriben a sorprendre. Per consegüent, la il·luminació és un gran element per a l’atmosfera del vell Oest, natural en exteriors, però brillant per tal que l’espectador es senti en la mateixa realitat que ells. 

Per l’altra, la banda sonora d’Ennio Morricone no només és un element destacable dins de la pel·lícula, sinó també dins de la cultura popular; el tema principal és tan reconegut que s’ha convertit en la base de tots els posteriors soundtrucks de pel·lícules de vaquers fins a generar una sensació d’entorn completament desèrtic. 

 

Si mirem El bueno, el feo y el malo des d’una altra perspectiva, és notòria la poca representació dels personatges femenins, en què la història es desenvolupa en un món predominantment masculí. Les poques que apareixen, tenen un paper secundari, estereotipat i molt sexualitzat, ja que únicament apareixen com a treballadores sexuals o sirventes. De la mateixa manera, també queda plasmada l’escena on es veu que una dona és víctima de violència masclista fent que es reforci la figura de la dona com un ésser vulnerable amb una necessitat de salvació i protecció. 

El bueno, el feo y el malo, dol a tres bandes. Imatge extreta de RTVE

Com a imatge, vull recalcar una de les seqüències finals de la trama, en què després de tots els embolics viscuts, es produeix un retrobament al cementiri amb els tres pistolers.  

Pel que fa a l’escena, em va semblar interessant la perspectiva que s’utilitzava en aquesta, penso que es tracta d’un pla sencer, ampli i molt decisiu pels homes. A més, m’impressiona veure tot el paisatge al complet deixant caure on s’estava gravant i com eren les condicions i el medi en aquella època. 

 

Arribats a una conclusió, El bueno, el feo y el malo, a part de ser una pel·lícula molt entretinguda, fàcil de reconèixer pel seu ritme melòdic i tensa pel seu suspens, cal recordar que no deixa de reflectir una visió molt limitada de la dona. De manera que, portat a una era actual, ofereix l’oportunitat per a discutir com han evolucionat les representacions de gènere en el món del cinema al llarg del temps i com encara hi ha espai de millora i inclusió dels personatges femenins.